Casa Brusi

Familia

Casa Brusi

1700/actualitat

Família probablement provinent de la localitat d’Agullana, a l’Alt Empordà, que
va començar a gaudir de notorietat a Barcelona quan Antoni Brusi Mirabent,
llibrer i impressor de la ciutat, va adquirir el 6 de juny de 1814, el privilegi
d’edició del Diari de Barcelona, i posteriorment, el 7 de març de 1815, el títol
d’Impressor de Càmara per Reial Ordre del rei Ferran VII. Tots dos honors li van
ser atorgats com a compensació dels serveis que va prestar com a impressor de
la Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya durant la Guerra del
Francès.
A la seva mort com a conseqüència de l’epidèmia de febre groga de 1821, l’edició
del Diari quedà en mans de la seva vídua, Eulàlia Ferrer Montserrat, qui va
perdre el privilegi reial que li permetia posseir l'única publicació legal a la ciutat,
degut a l’inici del Trienni Liberal, privilegi que va recuperar al 1824 en el context
de la Restauració Absolutista. El diari fou gestionat a partir d’aquesta època de
manera conjunta per la pròpia Eulàlia i per Pau Soler, amic de la família, casat
amb Antònia Brusi Ferrer, la més gran de les seves filles.
Al 1838 l’únic dels fills varons del matrimoni que va arribar a la majoria d’edat,
Antoni Brusi Ferrer, va tornar a Barcelona després d’haver estat viatjant per
Europa durant 4 anys, en principi per motius d’estudis, però sobretot pel desig
de la seva mare de protegir-lo de l’epidèmia de còlera que va assolar la ciutat i
de les lleves liberals en plenes Guerres Carlines. A partir de la seva arribada va
anar assolint el control del Diari i de la resta de negocis de la família fins fer-se
amb la seva possessió a partir de la mort d’Eulàlia al 1841.
L’època d’Antoni Brusi Ferrer com a editor del Diari de Barcelona va destacar
per les innovadores reformes que va iniciar, com eren la inclusió de publicitat
de pagament, la publicació de dues edicions diàries, o la inclusió d’articles i
notícies a més dels anuncis oficials de l’Estat. Reformes que li van donar al
"Brusi" un caràcter marcadament modern, que es contraposava a la resta de
diaris d’Espanya que es reduïen a ser butlletins oficials.
Brusi Ferrer va encarar la seva gestió, a més, a una concepció moderna del
periodisme, revolucionària per l’època, per centrar-se en la competitivitat del
seu producte, oferint notícies de manera exclusiva d’àmbit nacional i
internacional, gràcies a la seva xarxa de corresponsals, i a l’ús pioner del
telègraf, que connectava Barcelona amb Saragossa i Perpinyà, en línies d’ús
exclusiu pel "Brusi" instal·lades amb el capital de la societat Brusi, Lluch i Cia.
En aquesta etapa també es va construir la identitat política del diari, que va
començar amb greus crítiques contra la revolució del 1854, i que es va anar
definint pel suport a la Monarquia, la oposició al centralisme i un marcat caràcter
conservador.
Antoni Brusi també va destacar per ser una personalitat pública a l’època
exercint nombroses activitats filantròpiques i pel desenvolupament. Fou vocal
de nombroses juntes i societats dedicades diferents projectes de l’Eixample i
d’altres reformes urbanístiques, impulsor per la creació de la xarxa de
ferrocarrils a Catalunya, secretari de la comissió per la Exposició Universal de
París de 1855, i inclús fundador de la Companyia Universal del Canal Marítim
de Suez, gràcies a la seva amistat amb Ferdinand de Lesseps, principal impulsor
del projecte. També val a destacar l’impuls que va donar a la seva idea
d’integrar, amb el suport de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País
el Premi a la Virtut que encara es dóna anualment, un guardó a la manera dels
premis Monthyer que es donaven a França.
Al 1865 Brusi Ferrer va deixar la direcció dels negocis en mans del seu soci Joan
Manyé i Flaquer, arrel del conflicte professional que va representar per ell el
reconeixement del govern d’O’Donell a l’Estat italià. Una decisió, també
motivada per una difícil situació personal, plena de problemes per la seva salut,
i afectada per la mort de la seva dona Maria Josefa Mataró, amb qui es va casar
al 1846.
Brusi Ferrer va morir finalment al 1878 a causa dels seus problemes de salut,
però tres anys abans va rebre l’honor de ser nomenat marqués de la Casa Brusi
pel rei Alfons XII, gràcies al suport que la família va donar al projecte de la
Restauració Borbònica, amb el propi Antoni Brusi com a participant del partit
alfonsí. Deixà el diari i la resta dels seus negocis en possessió al seu fill més
gran Antoni Maria Brusi Mataró, nascut al 1846.
Antoni Maria va començar a dirigir el diari en la seva anomenada "edat d’or",
sota la direcció eficient de Manyé i Flaquer, en la conjuntura de la febre d’Or. La
situació de bonança va acabar abruptament, però, amb la crisi econòmica i
política dels anys 80 del segle XIX que va donar lloc a l’aparició del moviment
obrer i el desenvolupament del catalanisme a nivell polític, fenòmens als quals
"el Brusi", sota la direcció encara de Manyé, no va saber respondre des de la
seva tradicional postura conservadora i regionalista. A aquest moment de crisi
es van sumar, en el cas de la família Brusi, la mort d’Antoni Maria al 1887 que
es va sumar a les morts de la seva dona Concepció Garcia Losada, i de tres fills
del matrimoni. A partir d’aquí, el diari quedà sota la direcció de Josep Antoni,
germà petit d’Antoni Maria.
Josep Antoni va dirigir el diari juntament amb Manyé -fins la mort mort d’aquest
últim l’any 1901- en un moment en què la pèrdua de subscriptors era ja una
constant. Aquesta situació, juntament amb la tensa relació de Josep Antoni amb
la seva neboda Maria Josefa Brusi Garcia -l’única filla viva d’Antoni Maria- van
propiciar que aquesta última li tragués la possessió del diari al seu oncle en
arribar a la majoria d’edat, fet que va donar lloc a que es tallessin les relacions
entre tots dos.
El diari queda sota la direcció de Maria Josefa i el seu marit, l’oficial de cavalleria
Joan Elías de Molins, amb qui es va casar sense el vistiplau del seu oncle.
Entrat al segle XX, "el Brusi" quedà relegat en el panorama periodístic de
Barcelona, i entrà en un període de continus canvis en la direcció i de dificultats
permanents per aconseguir finançament, problema que es va intentar resoldre
amb la creació de la Editorial Barcelona S.A., creada per la família Brusi i altres
socis, entre els quals destaca Damià Mateu. Aquesta precària situació es va
agreujar amb la instauració de la II República, contra la qual es va pronunciar
ràpidament Juan Burgada, director del diari per aquella època, instant als
sectors conservadors de la ciutat a que no col·laboressin amb el nou govern, fet
que donar lloc a un període de detencions, persecucions i multes per part
d’aquest contra el diari que va començar a ser venut fins i tot sota la protecció
armada de militants de Renovació Espanyola.
Durant la Guerra Civil, el diari fou incautat pel partit Estat Català i Joan Elías i
els fills de Maria Josefa es van haver d’exiliar a Itàlia d’es d’on van passar a
Sevilla quan el bàndol nacional va consolidar el seu domini a Andalusia. Aquí fou
on morí Joan Elías l’any 1938 sense poder reunir-se amb la seva dona que es
quedà a Barcelona durant tota la guerra.
Finalitzada la guerra el diari tornà a mans d’Editorial Barcelona, amb la posterior
participació de Barcelona Publicaciones S.A., societat creada per la família Godó
i per Miquel Mateu Pla, entre d’altres, que també es va quedar amb l’antiga
llibreria dels Brusi. Així, Maria Josefa es quedà fora del negoci del diari, tot i la
demanda que va interpossar, a més de perdre la llibreria que també es quedà
en mans de Barcelona Publicaciones S.A.
Fins al 1969 el diari entrà en una etapa d’estabilitat que es va interrompre amb
la mort de Miquel Mateu i l’inici d’una sèrie de moviments borsaris que van
acabar amb Josep Maria Santacreu quedant-se amb el 90% de les accions l’any
1974.
La mort de Franco va donar lloc a un nou període de canvis en el diari que no
va acabar fins al 1987, quan Editorial Barcelonesa fou dividida entre
l’Ajuntament, la ONCE i el Grup Zeta, que va mantenir el diari en funcionament,
més com una obra social que com un negoci, ja que no produïa beneficis. Tot i
així, el tancament definitiu no es va produir fins l’any 1994.

Barcelona

I.
1. Maria Josefa Brusi Garcia (1876-1957)
2. Joan Elías de Molins (1863-1938)
II.
3. Concepció Garcia Losada (1848-1885)
4. Antoni Maria Brusi Mataró (1846-1887)
III.
5. Antoni Brusi Ferrer (1815-1878)
6. Maria Josefa Mataró (1826-1864)
IV.
7. Antoni Brusi Mirabent (1775-1821)
8. Maria Eulàlia Ferrer Montserrat (1780-1841)
V.
9. Carles Brusi i Garrigues (1744-1773): mitger de seda
10.Raimunda Mirabent i Queralt (1755-?)
VI.
11. Esteve Brusi (1700-1759): metge
12. Maria Garrigues (1716-1758)

O-1

ESAGED

• Norma de estructura de dades bàsica: ISAAR (CPF) -International Standard

Archival Authority Record For Corporate Bodies, Persons and Families, 2nd
ed., Camberra:Consell Internacional d’Arxius, 2004.

• Norma de codificació de llengua: ISO 639-2 -Codes for the representation

of names of languages, codi Alpha-3, Gènova: Organització Internacional per
l’Estandarització, 1998.

• Norma de codificació de escriptura: ISO 15924 -Codes for the representation

of names of scripts, Gènova: Organització Internacional per l’Estandarització,
2001.

• Per la normalització dels termes onomàstic s’han seguit els criteris del

Manual d’indexació de descriptors onomàstics i geogràfics del Sistema AIDA.
Barcelona. Ajuntament de Barcelona. Arxiu Municipal. Maig 2010.

Final

Completo

26/04/2017

• catalán

• latín

ELIAS BRUSI, Miguel Canals. La Casa Brusi y el Diario de Barcelona 1775-
1957. Barcelona: Ajuntament, 2010.
FAUS I CARULLA, Assumpció. Els Brusi i el Marquesat de Casa Brusi.
Col·lecció Assaigs-4. Societat Catalana de Genealogia, Heràldica,
Sigil·lografia i Vexil·lologia, 2002.
Per la forma autoritzada del nom del productor s’ha consultat la Enciclopèdia
Catalana. Disponible a: <http://www.enciclopedia.cat/>

Registre d’autoritat creat per Miguel Poch Paz.